Iconografia

Com elements decoratius, a l’església de Sant Esteve de Bagà, trobem un vitrall que representa el rescat de les cent donzelles, con­cretament el moment en què el sant allibera Galceran de Pinós de la presó sarraïna. I al magnífic espai conegut com a plaça porxada, la Plaça de Gal­ceran de Pinós, hi ha una estàtua en bronze del personatge que dóna nom a l’indret, obra de l’escultor Josep Maria Companyó feta l’any 1966. Quant a Vila-seca, sempre hi ha hagut una gran devoció a sant Es­teve, patró de la Parròquia, i la llegenda del rescat s’ha tingut com a molt pròpia; tot plegat ha inspirat la construcció de monuments, composició de goigs, elaboració de retaules i la creació d’un ball parlat, el Ball de Sant Esteve.

Hi ha constància d’anys pretèrits de l’existència d’un senzill monu­ment, el Piló del Rescat, que recordava el lloc on la llegenda situa la trobada del seguici del rescat amb els presoners alliberats. El Piló era lloc de peregri­nació per invocar ajuda divina davant les calamitats, especialment la sequera. Està documentat que l’any 1648 s’hi féu una processó d’acció de gràcies i una missa per agrair l’abundant pluja que beneficià els camps. En el mateix document també s’esmenten els goigs dedicats a sant Esteve.

L’ any 1936 aquest piló va ser destruït. El 29 d’agost de 1965 se’n va in­augurar un altre, consistent en un gran bloc de pedra de soldó, que contenia un bell relleu en bronze, amb l’escena del rescat de l’escultor vila-secà Joan Salvadó Voltas, els escuts de Vila-seca i les armes dels Pinós; en una altra cara hi havia la següent inscripció:

Caminant, detura’t: ací es trobaren el noble Galceran
de Pinós i el seu ajudant Santcerní, miraculosament
alliberats per intercessió de sant Esteve, amb les cent
donzelles i tot el rescat que exigia el rei de Granada
                                                                       1152 – 1965

 Recentment, s’ha reubicat el Piló a l’entrada del parc de la Torre d’en Dolça ja que en l’anterior situació havia quedat dins els terrenys propers al parc de Port Aventura i menys visible per als interessats en visitar-lo. La inauguració va encetar els actes de la Festa Major d’estiu de 2017 i també hi van assistir autoritats i entitats de Bagà.

La construcció de l’església de Sant Esteve de Vila-seca s’inicià a finals del segle XVI en substitució de l’antiga, segurament construïda a la segona meitat del segle XII, dedicada també a sant Esteve. Tenia el retaule major, d’època barroca, amb una escultura central del sant patró, i als costats hi havia escenes de la vida de sant Esteve i del Rescat. El retaule fou cremat el 1936.

Ens trobem davant d’una col·lecció única, pràcticament desconeguda al nostre país que es va realitzar a finals del segle XVI, basant-nos en la tècnica, matèria i decoració. Pel que fa a l’origen, l’autora aposta per Barcelona, el gremi de freners de la qual, tenia com a patró a Sant Esteve. Però no s’ha de descartar altres possibilitats, com podria ser el monestir de Pedralbes, ja que havien tingut una estreta relació amb els Pinós. Però pel fet que les inscripcions que presenten la majoria d’ells són en català, no es dubta que varen ser dissenyats i executats a Catalunya.

Pel mateix fet que Bagà i els seus habitants hi són reconeguts, es pensa que probablement l’encàrrec d’executar aquests brodats podria venir per part dels ciutadans d’aquest poble, en ocasió del casament del duc d’Hixar amb Francesca de Castre Pinós. Així ho confirma l’escut d’armes que trobem a tots els brodats:

• Híxar, partit en un pal: 1, d’or, quatre pals de güella, 2, de güella, un escarbuncle (cadena) d’or, el centre de sinople.
• Pinós, d’or, tres pinyes de sinople en dos i una
• Fenollet, una mata de fonoll de sinople.

També hi trobem un bou, que tot i que en alguns escuts apareix rampant, en d’altres passant, podríem assegurar que prové del llinatge dels Borja.

D’entrada, per les seves mides i pel nombre, sabem que foren concebuts com a murals, com a tapissos, per a decorar un palau. Medeixen aproximadament uns nou metres quadrats, per aquest motiu sovint se’ls anomena tapissos, però cal tenir en compte que la tècnica de tapís i la del brodat són dues tècniques ben diferenciades.

Malauradament, no en resta cap al nostre país. Actualment, dels onze brodats que creiem que formaven la sèrie, en tenim tan sols tres de localitzats. Dos es troben a les reserves del Metropolitan Museum of Art de Nova York i el tercer en una col·lecció particular a Xile. La resta, probablement dispersos per Europa o potser fins i tot a Estats Units