Genealogia i Heràldica

El cronista Jeroni Pujades (†1635) deixà constància al seu Dietari del fet que el 16 de maig de 1610 l’ofertori de la missa de consagració del nou bisbe de Bar­celona, Joan de Montcada, va córrer a càrrec de sis cavallers. En opinió de Pu­jades, la particular intervenció d’aquells oferents havia estat molt ben acollida per la societat barcelonina d’aleshores, en part perquè feia visible la unitat «en lo espiritual» de «tres cases dels nou barons qui entraren a la conquista de Cat­halunya: Montcadas, Erills y Pinosos» (Pujades, 1610 [2, 153]). Es referia, és clar, a la història de l’arribada a terres catalanes d’Otger Cataló i els seus nou acompanyants per combatre els musulmans en temps de Carlemany. Segons la tradició, el mateix Otger hauria arribat el primer en companyia dels ancestres primigenis dels Montcada, els Pinós i els Mataplana, mentre que el d’Erill seria el darrer en trepitjar els futurs comtats catalans. Això equivalia a afirmar que, degut a l’antiguitat de les seves famílies, els oferents pertanyents als tres llinat­ges esmentats en la cita de Pujades es trobaven un graó per sobre dels Ivorra, Burgès-So i Meca-Clasquerí, que també havien participat en l’ofertori.

En ple segle xxi —per fer servir una expressió tant comuna com gas­tada— es pot pensar que probablement no hi havia necessitat de tanta cre­ativitat. A fi de comptes, no només l’ascendència dels Montcada, dels Erill i dels Pinós es podia remuntar amb quasi tota seguretat als segles xi-xii, sinó que, a més, els seus membres formaven part de l’elit aristocràtica que sol rebre l’etiqueta de «titulada», és a dir, posseïdora de títols nobiliaris. Així, aquell 1610 els Montcada, encapçalats per Gastó, virrei d’Aragó i germà de l’abans esmentat bisbe de Barcelona, davallaven d’una branca de la nissaga que el 1581 havia passat de ser senyora de la baronia d’Aitona (al Segrià) a ser-ho del marquesat homònim. Pallaresos d’origen, els Erill havien es­devingut comtes el 1599, és a dir, exactament el mateix any que els Pinós havien obtingut els títols de comtes de Vallfogona (Ripollès) i de Guimerà (Segarra) que, com es veurà més endavant, se sumarien als vescomtals de què ja gaudien a les terres del Rosselló i del Conflent (Molas i Ribalta, 2004: 55-60, 74-78 i 91-94). A parer de Jerónimo Zurita (†1580), cronista oficial del regne d’Aragó, això era motiu més que suficient per reprovar, en ple segle xvi, l’excés de creativitat en matèria d’orígens dels llinatges teòricament nas­cuts de l’aventura de Cataló. Al cap i a la fi, s’acceptava que la seva «nobleza y antigüedad grande (…) verdaderamente es la mas confirmada y sabida que hay en toda España» (Zurita, 1562: I, 3). Ara bé, l’aparició de veus contrà­ries als orígens ficticis de les famílies nobles entre autors que els historiadors d’ara consideren autoritzats, com ara el mateix Zurita, no provocà l’abando­nament d’aquelles tradicions; més aviat al contrari, ja que fou de fet en els segles de l’Edat Moderna quan més va créixer el nombre de textos referents al passat dels llinatges nobles i, amb tota seguretat, una de les èpoques en què més es va disparar la creativitat dels responsables de la seva elaboració, fossin o no els mateixos nobles.

En el fons era una qüestió d’elecció que depenia de la mentalitat de l’individu. Ara bé, al segle xvii, com a les centúries immediatament anteriors i posteriors, aquesta mentalitat individual solia estar fortament condiciona­da per la família —sens dubte la cèl·lula bàsica d’organització social a tots els nivells—, la posició socioeconòmica d’aquesta i els interessos dels adults amb una autoritat política reconeguda sobre els seus parents. Com més a dalt es trobés una família en l’escala socioeconòmica, com més pretensions i opcions d’ascendir-hi tinguessin els seus membres, major seria aleshores la seva necessitat de guanyar legitimitat, el que habitualment implicava donar forma al passat o defensar un passat ja creat. En aquest punt, l’antiguitat jugava un paper clau. Als nobles els convenia pertànyer a un llinatge «antic», perquè en un marc social en què la tradició i els vells costums prevalien so­bre les novetats, l’antiguitat era sens dubte un senyal de prestigi i una certa assegurança de preeminència.

Naturalment, si el propi llinatge no disposava encara d’un passat a l’alçada de les seves necessitats i pretensions, li caldria procurar-se’n un. Tan­mateix, res d’això significa que no hagués existit mai una memòria familiar prèvia; simplement s’hauria tractat d’una narrativa oral susceptible de ser posada finalment per escrit, tot modificant-la o deformant-la fins a fer-la encaixar satisfactòriament en un context tal volta diferent d’aquell en què s’hauria gestat la memòria oral. En qualsevol cas, tant si es tractava de cons­truir un passat nou com si se n’havia de rememorar i/o d’adaptar-ne un de vell, del que es tractava era de generar un escrit, una narració sòlida que permetés als integrants del llinatge reivindicar-se al nivell desitjat. Per tant, depenent de l’esforç d’adaptació que el redactor hagués de dur a terme per adequar la memòria de la nissaga al que requeria cada context, el contingut de la narració podia passar per llargs processos d’elaboració i de reelaboració (Jular Pérez-Alfaro, 2014: 201-209).

El cas és que l’any 1620 un d’aquells «Pinosos» que havia estat oferent a la missa de consagració del bisbe Joan de Montcada entengué, de sobte, que hi havia una necessitat seriosa de construir una narració d’aquelles ca­racterístiques. Es tractava de Bernat Galceran (IV) de Pinós i Santcliment. La seva cosina germana Francesca, filla del seu oncle patern Pere Galceran (IV) de Pinós (†v.1591) i de l’esposa d’aquell, l’aragonesa Petronila de Zu­rita y Peramola, havia transferit els títols i l’herència del seu difunt espòs Juan Francisco Fernández de Híjar, duc d’Híjar (Terol) i comte de Belchite (Saragossa) (†1614), a la seva filla gran, María Estefanía, però aquesta havia mort just aquell 1620 sense deixar descendència, i l’herència paterna havia acabat en mans de la germana de la difunta, Isabel Margarita Fernández de Híjar y Pinós. En vista del seu rang i dels seus cognoms, la nova duquessa d’Híjar, que encara no era casada, passava a ser des d’aleshores —si més no nominalment i, en tot cas, amb permís de la seva progenitora— la màxima autoritat política de la seva parentela. O, tal com ho veia Bernat Galceran, «tot lo que·y ha en la casa de Pinós regoneix (com és just) a Vostra Excel·lència per senyora» (AMSMB, Pinós, ms. 3.5.15, f. Iv). A Bernat Galceran li degué semblar que havia trobat en la jove Isabel Margarita la persona idònia per ser educada en les gestes i els afers dels avantpassats i, alhora, reivindicar el cognom dels Pinós i el seu prestigi amb l’esperança potser d’influir-hi prou per obtenir-ne suports en determinades causes. Això podria explicar, doncs, la decisió de Bernat Galceran (IV) de Pinós de redactar una genealogia de­dicada a la seva parenta Isabel Margarita, duquessa d’Híjar, que prendria per títol el de Genealogia y Descendència de la Casa y Família de Pinós.