Il·lustracions de la llegenda escrita al manuscrit: Genealogia y Descendència dels de la Casa y Família de Pinós. Dirigida a la Excel·lentíssima Dona Isabel Margarida de Íxar y de Pinós, Duquessa de Íxar y Comtessa de Belxit, escrit per Bernat Galceran de Pinós el 1620, i conservat a l’AMSMB.
No hi ha testimonis que confirmin la participació de Galceran de Pinós en la conquesta, però atesa la categoria i empenta dels Pinós és versemblant la presència del cavaller en l’empresa bèl·lica; en aquell moment era el cap de l’agrupació permanent de gent armada al servei del comte.
El captiveri i petició de rescat de personatges d’alt llinatge era pràctica habitual en les topades entre sarraïns i cristians. Així, el bisbe Udalgard de la diòcesi catalana d’Elna es planyia en el concili de Narbona, convocat l’any 1134, que algunes comarques de la seva diòcesi havien sofert incursions de pirates que havien capturat alguns cristians, pel rescat dels quals demanaven cent donzelles verges; el seu testimoni està ben allunyat del descabdellament llegendari, doncs les joves eren robades i traslladades a les naus que les havien de conduir al seu negre destí, amb gran plor i planys de les seves mares.
En aquest concili es dicta un decret sol·licitant almoines pel rescat de captius. Aquesta manera d’actuar es va perllongar fins ben entrat el segle; podem citar els casos d’intercanvi de captius i rescats que es produïren a les costes tarragonines, en concret tenim coneixement que es duien a terme rescats de presoners a l’ermita de la Verge de la Pineda, a Vila-seca, entre els anys 1555 i 1564.
Per tant, hi ha una coincidència temporal entre el concili de Narbona el 1134 i la campanya d’Almeria el 1147; aquests fets històrics sustenten i donen sentit a la llegenda que els embelleix i interpreta.